Grafia animada per a després del diluvi
Grafia animada per a després del diluvi

Lent o alegre segons l’habilitat de qui ho interpreta
creació de Laura Ginés
projecte guanyador de PostBrossa 2022

Compartir

Es tracta d’una peça audiovisual que activa el mateix espectador; la seva interacció amb el teclat de piano situat enmig d’una sala i encarat a una projecció a tall de partitura, és allò que marcarà el ritme i ordre de la reproducció del film que es projectarà al seu davant. Cada visionament serà diferent.
La instal·lació és part d’un projecte fílmic sobre L’Arca de Noè de Xavier Montsalvatge, on la música activa ficcions, i on la mirada aïlla relats sobre perplexitat i incomunicació dins el paisatge urbà d’una ciutat flotant. És una simfonia urbana no lineal. El context actual reposiciona i fa oportuna la narració: ha deixat de ploure, el món que coneixíem ha canviat. La làmina d’aigua ens fa de mirall i amaga l’antiga realitat enaiguada. Per tant és ara també un assaig de reinterpretació narrativa, on el post diluvi es converteix en la narrativa de l’aïllament que hem sentit. La terra inundada és la protagonista de la part de la història que aquí es presenta; és contenidor, pròleg o epíleg de totes les històries d’aïllament urbà possibles. I és un relat que l’espectador visiona com si l’escrivís.
Desenvolupada gràcies a un dels Ajuts Kreas 2021, la instal·lació és un instrument que esdevé un film. L’acollí per primera vegada el Museu d’Història de Girona en la Sala Cisterna, el Dia Internacional de l’Art, l’abril de 2022.
La present proposta vol posar accent en l’encreuament entre disciplines o en la seva dissolució; la música es pot escriure amb paraules o dibuixant, el relat visual pot brollar del gest d’un pianista. Entrar i sortir de la música, del cinema o de llur posada en escena; manllevar dispositius propis d’un llenguatge perquè n’accionin un altre; o proporcionar a un film un visionament diferent de l’habitual, són objectius importants de l’obra. El piano no ho és. Ni cal que l’espectadora sàpiga tocar per ser intèrpret del film. Així doncs l’aigua després del diluvi és un instrument narratiu que desplega un relat visual quan l’espectador el toca. Petites animacions en loop o amb una durada propera a la unitat melòdica del vals es van desplegant, amb una certa aleatorietat també, sota els nostres dits. Accionar les tecles fa avançar la narrativa, de l’abstracció aquosa a la trama urbana d’una ciutat flotant. La interactivitat, a part de possibilitar l’escriptura discontínua de la narració visual, també posa en qüestió la linealitat de l’obra musical. El flux sonor s’interromp, es fragmenta i es desendreça.

CURRÍCULUM
A mig camí entre el cinema experimental i la narració visual animada, l’obra de Laura Ginès Bataller hibrida sempre llenguatges gràfics, i busca en el que és quotidià petites ficcions que puguin formar part d’una biografia més col·lectiva.
Alguns dels seus films formen part de l’Arxiu Xcèntric del CCCB, i s’han projectat en centres de referència internacional com la Cinematheque de San Francisco, l’Anthology Film Archives de Nova York o el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid. Dins l’àmbit local, ha estat autora convidada a la Filmoteca de Catalunya, Zumzeig Cinema Cooperativa i a Cranc, cinema i videoart a L’Automàtica.
També fa de docent i divulgadora d’animació experimental per a equipaments culturals (CCCB Departament de Mediació i Xcèntric, Matadero Madrid, Arteleku a San Sebastián) i ha participat com a ponent en centres de formació artística com LAV Madrid, Kunsthochschule für Medien Köln (Colònia), Akademia Sztuk Pięknych (Wrocław), o Academy of Fine Arts Vienna.
Una de les seves peces s’inclogué dins el cicle de projeccions Del trazo al píxel. Más de 100 años de animación española, que va arribar al MoMA de Nova York el setembre de 2016. I el projecte animat Our Notebooks formà part d’un dels capítols de la web sèrie Mon œil, que produeix i difon el Centre Pompidou (París).