coses que fan crack_pere llobera
Coses que fan crack

Instal·lació de Pere Llobera
projecte guanyador de PostBrossa 2022

Compartir

És sabut que on no arriben les paraules arriben els símbols. Un arbre caigut no és una imatge àtona. Davant un el primer en què es pensa és com ha caigut i si han estat causes naturals o no. És impossible no observar el fenomen com una metàfora de la vida. Normalment se li dedica un minut de silenci a la majestat de l’arbre col·lapsat i si a més a més l’arbre és al bell mig del nostre camí ens obliga a prendre decisions:
L’esquivo per l’esquerra o per la dreta?
El salto? Passo per sota?
L’aparto?
Torno enrere???!!!
El contemplo?
Li dedico un poema?
Un arbre caigut interpel·la. I molt. Converteix un paisatge en un quadre romàntic. El prenya de melangia i posa qui contempla aquest espectacle en la tessitura d’un filòsof.
Compondran la instal·lació tres peces: dos arbres caiguts ceràmics, un de poc més d’un metre i l’altre de més de dos metres (constituït per parts ensamblades, ja que no es pot encabir sencer ni dins dels forns de ceràmica més grans que he trobat), i una peça no ceràmica d’una urpa d’àliga groga de més de tres metres feta d’escuma de poliuretà i guix policromat.
El destí de les tres serà ser col·locades a llocs incòmodes, tan incòmodes com quan en trobes un de veritat barren el pas.
Vull que interpel·lin qui se’ls trobi, que molestin, que treballin com a imatge símbol no d’un futur, sinó d’un present distòpic que potser podríem haver eludit.

CURRÍCULUM
Pere Llobera (Barcelona, 1970) va estudiar Belles Arts a la facultat de Sant Jordi i va ser resident de la Rijksakademie (Amsterdam) en 2006 i 2007.
Algunes de les seves exposicions individuals han estat: Una perfección màs pequeña, Galería F2, Madrid (2020); Faula rodona – Sols i embogits; entre la mà total i una cançó de Sau, La Capella, Barcelona (2020); Museum Voorlinden, Wassenaar (2919); Supuració etílica de la piedra, MNAC, Barcelona (2018); Acció, Bombón Projects, Barcelona (2018); Kill your darlings, Sis Galería, Sabadell (2018); Estacional, F2 Galeria, Madrid (2017); Unter dem Pantoffel stehen, Galerie Fons Welters, Amsterdam (2016).
Ha participat en exposicions grupals com: Dogtooth, Helena Anrather, New York (2022); Auto- gestió, Fundació Joan Miró, Barcelona (2017); Perfect Solitude, Galerie Fons Welters, Amsterdam (2010); KolnShow2, Spruth Magers Gallery (2007); Kranenburg Museum, Bergen; Salònica Biennal d’Art Contemporani 1, Tesalónica, Grècia (2007), entre d’altres.
La majoria de les seves instal·lacions més rellevants – Palacio Real?, Dera Icon, Todo Hiper – s’han  mostrat en espais alternatius.