L’apoteosi de la paraula és el títol de l’espectacle que vam crear per celebrar el primer centenari del naixement de Joan Brossa a la nostra escola, La Salle Bonanova. Ens va semblar oportú que el dia de Sant Jordi fos el moment decisiu per fer sortir a l’escenari tota la feina creada per l’alumnat d’ESO durant les setmanes prèvies. No obstant, si volíem fer un espectacle per homenatjar a Joan Brossa no podia ser pas un espectacle convencional, i aquí ve el repte: pensar-ne la forma teatral avantguardista, irreverent, provocadora i digna per celebrar la figura d’aquest poeta polièdric.
Així doncs, vam pensar que els alumnes haurien d’intervenir en la creació. Cada curs, des de 1r fins a 4t d’ESO treballaria la figura de Brossa i l’aspecte de la seva literatura que més encaixés dins el currículum oficial (adaptant-ho en cada curs, és clar). Per tant, després de recuperar les obres del poeta i experimentà els processos creatius de l’avantguarda, configurarien plegats un petit espectacle d’univers brossià; cada curs hi participava amb la creació d’una escena-gag propi.
Així doncs, 1r d’ESO va treballar les característiques principals de l’obra de Brossa. A partir d’escenes amb una estructura molt simple, semblants al conte popular, donaven un “ensenyament” com la necessitat de cultivar la creativitat o bé ser capaç de tenir una altra mirada del món.
2n d’ESO s’hi va afegir amb una “batalla de galls” molt particular, ja que enlloc de poetes, qui competien per obtenir la màxima aclamació amb els seus versos eren els elements químics de la taula periòdica (i és que se’n celebra també aquest any el centenari!).
D’altra banda, 3r d’ESO va crear sonets per tal d’explicar la importància cabdal que va tenir aquesta forma en l’obra de Brossa; ara bé, per interpretar-ho únicament van fer de rapsodes dels millors sonets que havien escrit ells dins l’aula.
Els més grans de l’ESO van treballar la síntesi a través de la poesia visual i dels microrelats; és a dir, com explicar molt amb molt poc, paraula i imatge. I van configurar un “fotopoemari”: cada microrelat escrit a partir de la tècnica del “binomi fantàstic” i per parelles esdevenia un punt de partida per tal que una altra parella de la classe en fes una interpretació fins a generar-ne un poema visual com a resposta. El resultat va ser espectacular i com si d’unes fitxes de dominó es tractés, vam utilitzar-les com a projeccions durant l’obra de teatre que seria el fil conductor.
I finalment, tot això va ser possible pel lideratge i implicació de la Comissió de Sant Jordi; un grup molt significatiu de 4t van presentar-se de forma voluntària per a esgarrapar hores i ser guionistes, vestuari, tècnics de so, etc. Durant les classes de català havíem treballat poesia visual, objecte i escènica, per tant, ja coneixien com calia ser Brossa damunt l’escenari (o al pati de butaques, clar!). Els vaig escriure l’argument i la primera escena, i a partir d’aquí van continuar ells escrivint i desenvolupant el fil conductor de l’obra. L’argument és el següent: els dos personatges principals, PARAULA i IMATGE, han de créixer i retrobar-se per tal d’esdevenir poesia, ara bé tot dependrà de si ART, ajudant qui representa la creativitat i també l’essència del poeta Brossa, i ADDICCIÓ, antagonista qui representa els estereotips i les convencions, estimularan o per contra evitaran que sigui possible aquest retrobament entre PARAULA I IMATGE. A més, els personatges d’ART i IMATGE també s’expressen musicalment.
És així com l’espectacle “L’apoteosi de la paraula” s’emergeix com una obra molt brossiana: incorpora el gag de “L’inrevés” del propi Brossa, és gairebé parateatral (hi intervenen la música en directe, les projeccions audiovisuals, el ball i la literatura) i vol ser teatre que mostra com fer-ne perquè explicava la història d’un director de teatre que vol fer una obra per celebrar l’aniversari del centenari del naixement de Joan Brossa. Ara bé, els propis personatges s’apropien del text fins a protagonitzar-ne un final sonat.
L’experiència ha valgut la pena i els personatges encara corren per les aules, doncs els propis alumnes no se’n volen desfer. Podríem dir doncs que el discurs ha calat fins al moll de l’os. Brossa hi és present i “l’altra mirada” ja la practiquen pel seu compte, l’experiència els ha transformat.
Anna Guim
Docent a La Salle Bonanova
