pau roca sixto paz produccions el més bonic que podem fer
El més bonic que podem fer

Dirigida per Pau Roca i Jan Vilanova Claudín
Sixto Paz Produccions

Compartir

La Carmen Urondo Ezcurrechea va escapar de dues guerres, va ser tinent de l’exèrcit Roig i va viure la clandestinitat i l’exili. Aquesta obra parla de la vida d’una dona anònima i valenta que travessa el segle XX però, per damunt de tot, és la història d’una àvia explicada pel seu net. La senilitat de la Carmen quan arriba al final dels seus dies suposa un repte per a tota la família, però també una oportunitat. Mentre li costa recordar el dia a dia, la Carmen és capaç de reviure escenes del seu passat amb molta claredat.
A partir de les preguntes que li generen aquests records, el protagonista arribarà a un taller de constel·lacions familiars a través del qual serà capaç de traçar la història i identitat de la seva família, de la seva àvia i la seva pròpia. Potser ha arribat el moment; potser parlar del que no hem parlat fins ara sigui el més bonic que podem fer.
Text becat amb un Ajut Extraordinari a la Creació Carlota Soldevila 2020 del Teatre Lliure

CONTEXTUALITZEM LA CREACIÓ
Bàbuixka vol dir àvia en rus; així és com l’anomenàvem. No es pot entendre la seva vida sense parlar de Rússia o, més ben dit, de l’URSS.
La meva àvia es deia Carmen Urondo Ezcurrechea i va néixer el 23 d’abril de 1922. Va formar part dels Nens de la guerra. Així, el 1937 va marxar de San Sebastián cap a l’URSS amb les seves germanes petites. Ella tenia 14 anys aleshores. Van fugir d’una guerra –amb la promesa que tornarien al cap de pocs mesos– per acabar enmig d’una altra, la Segona Guerra Mundial, i sota la protecció d’un dels dictadors més sinistres del segle XX, Ióssif Stalin.
No va tornar a Espanya fins el 1977. Va ser nena de Rússia, enginyera de ferrocarrils, va viure dues guerres, va ser tinent a la reserva de l’exèrcit roig, va travessar fronteres en la clandestinitat, va patir la mort d’una filla i moltes altres coses. No va ser una vida fàcil.
La meva àvia es va casar l’any 1947. El meu avi, Fernando Claudín, era un dels principals dirigents del Partit Comunista Espanyol. La seva trajectòria vital i política és important per entendre l’esquerra espanyola de la segona meitat del segle XX. A causa d’això, com tantes altres dones, la meva àvia va viure a l’ombra i en funció de les peripècies del meu avi, en un segon terme permanent.
Aquest projecte, doncs, pretén donar a conèixer una dona, personatge anònim del segle XX i testimoni privilegiat del mateix. I a través de la seva figura, un traç personal i íntim d’una part de la nostra història.
Els darrers mesos de vida els va passar estirada al llit, tranquil·la, donant classes –havia sigut mestra– o xerrant amb amigues que feia molts anys que havien mort. Només un cop la vaig veure molt alterada, buscant al seu voltant sense poder-se moure. No parava de dir-me: “¿dónde está mi pistola?”. No vaig saber què respondre. Vaig buscar per l’habitació, per fer alguna cosa. La vaig calmar, no recordo com. Aleshores la vaig observar. Pensava: qui és ella, a part de la meva àvia? Em vaig adonar que quedaven moltes coses per dir, callades durant molt temps. Intuïa en els seus silencis un dolor molt profund. Aquesta obra és una conversa que mai hauria pogut tenir d’una altra manera.

Jan Vilanova Claudín